Som molts els catalans que assistim astorats a l’espectacle de molts dirigents catalans, que intenten justificar el que sigui per fer-nos creure que el més important és l’estabilitat del govern; que ningú reivindiqui res doncs s’ha de donar la imatge d’eficiència que tant mancà en l’anterior tripartit. Només cal gestionar el que tenim i no molestar als veïns del sud. Com sempre el President Pujol fa un anàlisi que val la pena llegir reposadament per tal de reflexionar cap a on va el nostre estimat país. L’article original, així com els seus precendents que fa referència en el primer paràgraf, es poden trobar a la web http://www.jordipujol.cat però he cregut convenient citar-lo a continuació.

Amb l’Estatut no n’hi haurà prou

Cap d’aquests escrits (tampoc aquest) pretenia anunciar que ben aviat hauríem de reclamar la nova reforma estatutària. Aleshores i ara ja era clar que la reclamació d’un nou Estatut i la forma com el procés s’havia conduït i el cost que tot plegat acabaria tenint obligaven a no sacsejar més la societat catalana, a no arrossegar-la cap a carrerons que podrien ser culs de sac, a no esgotar més les seves energies, a no ferir la nostra autoestima i a provocar perjudici en el nostre prestigi.

Sort n’hi ha que malgrat tot això l’Estatut resultant, per camins recargolats, ha acabat essent millor que el que teníem. Almenys sobre el paper. Perquè ara falta veure com s’aplicarà. I això, fer que s’apliqui bé, això sí que requereix un gran esforç de totes les forces polítiques catalanes. I costarà prou.

O sia que quan dic que amb l’Estatut no n’hi haurà prou no proposo que hem de tornar a l’estil de reivindicació entre ingènua i fatxenda que es va introduir ara fa tres anys . És més, tot i que per molts catalans l’Estatut del 30 de setembre de 2005 segueix essent el referent, cal ser conscient que ho és en termes d’un futur no immediat.

Ara és el moment de tornar a la feina, de no fer de saltimbanqui ni fer jocs de mans, de tornar a fer país. De tornar a fer país. Des del món polític i des de tota la societat. I cal ser conscients que vivim un moment d’urgència i crític. Durant els últims anys s’han acumulat, d’una manera molt i molt accelerada, uns quants reptes, entre altres, la globalització, una exigència molt gran de competitivitat, la irrupció de noves tecnologies, uns canvis econòmics i socials de gran magnitud, una immigració de gran volum i gran diversitat. I la forma com s’han dut les coses durant 3 anys, de 2004 a 2006, no ha ajudat gens a donar resposta a aquests problemes. De fet els ha empitjorat.

No correspon a aquest editorial entrar en l’aspecte pròpiament polític del que ara s’ha de fer. Però sí que és pertinent fer notar que sense determinades actituds, i sense idees clares del que Catalunya és, del que pot ser i del que vol ser, i sense idees clares de les seves possibilitats i del seu entorn, el repte i el perill amb què s’enfronta no seran ben superats. És el moment de recordar –i m’excuso per l’autocitació- que sense allò que en diem un bon IVA, és a dir, Idees clares, Valors i conviccions sòlids i Actituds positives, constructives i coratjoses un país no va endavant. Tampoc Catalunya. I menys quan el moment és difícil.

I hi ha un primer punt que hem de tenir clar: Catalunya no està en una fase postnacional. Ha de deixar enrere la fatxenderia, l’espectacle, la frivolitat, el sectarisme, la cultura del no, la tendència a la facilitat, l’autoengany, i tantes coses. Però no pot renunciar a la consciència de país, al sentiment de país, a l’ideal de construir un país amb personalitat pròpia i que de debò valgui la pena . A això no hi podem ni hi hem de renunciar. I això no es pot fer si no se segueix defensant la llengua amb energia, si no s’aixeca el sostre de les nostres institucions (sobretot, si la Generalitat no esdevé una Diputació gran), si no es vetlla per la imatge de Catalunya en el Món com quelcom que no és una Comunitat Autònoma més, si no es fa notar el caràcter nacional del nostre país, si no s’explica a la immigració d’una manera convincent i positiva que Catalunya és un país diferent, si no es rebutja la idea que un català només és un ciutadà espanyol empadronat a Catalunya. Això i tantes coses més que no són nomes gestionar bé, i fer bondat. No n’hem de fer de bondat, el que hem de ser és seriosos i lleials. Que no és el mateix que fer bondat, però que té més qualitat humana i política.

I és clar que hem de fer infraestructures, i ser competitius i hem de ser moderns. Sense això també ens decandirem, i no serem res. Però només amb això serem com una regió francesa, que no fa res sense el permís del prefecte i finalment de París.

I també és clar que hem de fer de Catalunya un país just i equitatiu, i amb bon ascensor social. Però si dintre de les possibilitats polítiques i financeres del país Catalunya sempre ha volgut fer el màxim en aquest sentit ha estat pel sentit profundament i necessàriament comunitari del catalanisme. Perquè ella com a país i el catalanisme com a moviment nacional han estat conscients que només eren viables si la lluita per la identitat nacional i la lluita per la justícia social anaven plegades. I així ha estat. Si se’m permet una referència personal això és el que dèiem l’any 1958, des de la clandestinitat: ” El moviment català serà social o no serà. Catalunya serà fidel a l’ideal de justícia social o no serà” Però sense el component col•lectiu tornaríem a ser una bona regió francesa, o una bona regió sueca, o un bon comtat anglès, admirables en tants sentits, però mancats de mentalitat, d’il•lusió i d’ambició col•lectives. I Catalunya no ha de ser això. No vol ser això. No és això.

Per tant, cal rebutjar la idea que ha arribat l’hora només de la gestoria, només de les carreteres, només de fer bondat i de la tranquil•litat. I menys encara de la mediocritat. I de la pèrdua de personalitat.

És per això que tot i fent carreteres i essent seriosos i lleials i continuant una bona política social cal també, i no pas en un segon terme discret, seguir defensant tot el que contribueix i fa possible la identitat nacional de Catalunya, les Institucions i el poder polític ( compte amb el nou Estatut) de la llengua i la cultura al reconeixement com a país a Catalunya mateix, a Espanya i a Europa.

Tot això és més necessari encara si tenim en compte que la identitat catalana corre perill. El mateix President Montilla ho diu: si alguna llengua corre perill a Catalunya és el català. Si per algú la nova immigració pot representar un risc d’aigualiment d’identitat és per Catalunya. Si a Espanya alguna identitat pot ser objecte de rebuig és la catalana. No hem de seguir enganyant-nos: Catalunya com a país, no com a Comunitat Autònoma, no com a “región”, no com a economia, però sí com a país està amenaçada.

Ho dic des de la convicció que ho podem superar. Ho dic des de la fe que tinc en el país. I per conjurar aquest perill cal una idea clara del que el país és (i per tant rectificar si és que quelcom cal rectificar), valors i conviccions sòlids de democràcia, de justícia, d’equitat i de patriotisme, i una actitud valenta. Humil i orgullosa alhora. És a dir, cal no instal•lar-se en això que se n’ha dit l’etapa postnacional .

Si volem ser un país important -important dintre del que és la seva demografia i altres condicionaments- el primer que hem de ser és un país. No renunciar a ser un país, una nació, un poble. I no renunciar a allò que ens pot donar impuls. Quelcom que li doni força, energia, sentit de futur, ambició de ser referent. I això, com a mínim des de fa més d’un segle, ha estat el nacionalisme. O el catalanisme els que prefereixin dir-ho així. En tot cas, la reivindicació nacional. Sense això, és a dir, si Catalunya opta per un plantejament postnacional, serà una província, un departament francès, potser una Comunitat Autònoma sense autèntica voluntat i vocació d’autogovern.

És per això que, des de la serenitat, des de l’acceptació que les coses no s’han fet prou bé, des d’una barreja d’humilitat i d’ambició, cal afinar, cal subratllar, cal ser ferms en dir que Catalunya no està, no ha d’estar en una etapa postnacional. Que vol dir en una etapa de cancel•lació del projecte històric del nostre país.


Però aquesta crida a no acceptar que la defensa de la catalanitat i dels seus elements bàsics ja no ha de ser un fet molt i molt important del nostre viure i del nostre fer col•lectius no s’ha d’aplicar només al món polític (Parlament, Govern, President i oposició). S’ha d’aplicar també, i molt, a la gent. La llengua catalana necessita textos legals que la defensin i l’impulsin, però només amb lleis no se salvarà. Cal que la gent la parli, la reclami, la introdueixi per tot arreu. Amb respecte i comprensió envers tothom, però parlant-la i escrivint-la sempre que es pugui, que és gairebé sempre. Introduint-la en el màxim possible d’ambients i d’activitats, que són molts més del que se sol fer.

Fent a tothom – i ara especialment a la nova immigració- una presentació generosa, positiva i estimulant de Catalunya. I superant la cultura del no que tantes vegades frena el desenvolupament de Catalunya.

Amb l’Estatut no n’hi haurà prou. Ni amb una bona gestió. Ni amb un clima col•lectiu apaivagat i potser ensopit. I menys amb una actitud poc autoexigent. Un país són moltes coses, però li cal a més voluntat de ser. Mai no pot dir “ja tenim la feina feta. Ja no cal que ens preocupem per allò que ens dóna identitat. Ni per allò que ens dóna impuls col•lectiu”. Traduït al moment actual català no podem dir “ja podem desar el sentiment de país, l’exigència com a país i la reivindicació dels nostres drets i de la nostra identitat. Ja podem ser postnacionals .”

 

One Response to El moment polític actual vist per Jordi Pujol

  1. Rafael del Barco Carreras ha dit:

    JORDI PUJOL SOLEY

    Rafael del Barco Carreras

    De nuevo la pesadilla…con la barretina y el victimismo. El arte de la DEMAGOGIA. Su amigo FAINÉ de la CAIXA le debe haber convencido que sin él los de Madrid no sueltan la pasta o el nuevo Estatut, que para el caso es lo mismo. Se le pone a tiro ganar las próximas elecciones, la situación promete huracanes financieros y por lo tanto sociales, y si cuando amenazó a Durán y Más con volver a la Política escribí que podría presentar para futuros consellers, a Javier de la Rosa en Desarrollo, Pascual Estevill en Justicia, Piqué Vidal de Consejero Secretario Particular, y a Antonio de la Rosa Martí, el hermano, nunca visto y cobrando de la Generalitat, en la Jefatura y Coordinación de Asuntos Mafiosos, y demás cargos para Prenafeta, Masiá Alavedra, Culell, Romá…etc…y ahora enfadado resucitará algún amigo de más a la izquierda… de radicales a los que no les tienta tanto el dinero como la psicosis de la Independencia, con la conquista de nuevo del Reino de Valencia, el de Mallorca, la Franja Aragonesa… olvidándose por el momento del Rosellón hasta pasado Monpellier. El error de los etarras de enfadar a los franceses, no es su intención.

    Así creó un banco ¡en pleno franquismo!, jugando a dos y tres bandas. Y en cualquier país “serio” hubiera acabado en la cárcel todo el Consejo de Banca Catalana por el jueguecito de emitir acciones a la par suscritas por su “grupo” y colocadas al 300% a clientes “de activo”, es decir, con dinero del banco, cuando además cojeaba y a punto de quebrar. Sin poner un duro triplicaban. Salvado por los buenos oficios de Piqué Vidal, conocido en los juzgados por el hombre del maletín, y por 300.000 manifestantes al grito de ¡visca Catalunya! Y se encaramó, él, familia, y amigos de la Catalana, 23 años a una Generalitat con olor a estiércol por los cuatro costados, e intentó colar en el cargo a su hijo Oriol… quizá el sueño se le cumpla.

    Sin alcanzar la Independencia, o su soñado Banco de Cataluña con la máquina de imprimir la “peseta catalana”, me gustaría que ganara, así podré desenterrar del fondo de mi ordenador mis apuntes anteriores… repletos de corrupción.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *