Als mestres, als professors us confiem un dels nostres actius més preuats, l’educació dels nostres fills i filles. Per molts pares i mares la feina que feu els mestres i els ensenyants en general és molt important. No pot ser d’una altra manera! Però segurament la nostra societat hi posa excessives “responsabilitats”, és a dir, molt sovint es cau en el parany de creure que l’educació –en el sentit més global que se li pugui donar a aquesta paraula- recau quasi exclusivament en vosaltres, oblidant sovint que el sistema educatiu –l’escola o l’institut- és una peça més, en el procés d’educació de les generacions futures.

Ens oblidem que no tot s’aprèn a l’escola! Les famílies i la societat en el seu conjunt són també uns actors importants a l’hora de formar als i a les joves en valors i en civisme. De la mateixa manera que, a vegades, els centres educatius poden descuidar que no només s’han d’oferir coneixements, sinó que han de col•laborar en el procés de formació de les persones.

La societat actual i la seva rapidíssima transformació té molts aspectes positius, però també presenta molts canvis en els rols i els papers tradicionals dels pares que, massa sovint, han esdevingut un “amic” poc reflexiu, el qual recolza i defensa les actituds i les actuacions dels seus fills i filles sense cap actitud crítica, renunciant a introduir valors i a corregir maneres d’actuar que de ben segur els nostres pares i mares, les generacions anteriors, sí que feien.

La transmissió als nostres joves de determinats valors és una tasca imprescindible si no volem veure com, mica en mica, es va erosionant la nostra societat i els aspectes bàsics que la configuren. Al meu entendre cal reforçar valors com el de la cultura de l’esforç, el que per aconseguir uns objectius i uns desitjos cal un treball personal insubstituïble. Em refereixo, també, a la cultura del respecte envers als altres, del civisme, de saber que la llibertat d’un acaba quan es trepitja la llibertat dels altres i, finalment, ensenyar a reconèixer i estimar les tradicions i la nostra identitat lingüística i cultural.

Què fa falta, al meu entendre, a l’escola d’avui per aconseguir donar resposta aquests reptes? És necessària una Llei d’Educació que no canviï segons el partit o partits que governin, que sigui una llei que pugui gaudir d’un període d’aplicació prou llarg en el temps com perquè pugui ser avaluada adequadament i justament, que sigui un primer pas de millora continua del nostre sistema i model educatiu. Tanmateix, amb una acció legislativa no n’hi ha prou, també cal retornar als mestres un principi d’autoritat que mai haurien d’haver perdut. I que quedi clar: principi d’autoritat no és el mateix que autoritarisme!

La suma d’una llei marc consensuada de forma majoritària pels partits i pels actors implicats i l’establiment d’un model educatiu -també social- que entengui que l’educació és alguna cosa més que ensenyar continguts i matèries, serien dos passos molt importants a l’hora de poder traçar les vies per on volem avançar en el futur.

Un cop rellegit l’article penso que potser el to és una mica massa crític. Deixeu-me que acabi dient-vos que, des de la meva etapa a la junta de l’A.M.P.A de l’Escola Pia, estic convençut que a Olot tenim grans professionals treballant en l’educació i que la formació dels nostres joves és, en general, més que satisfactòria. Tant de bo aconseguim entre tots que aquesta magnífica formació serveixi per fer progressar la nostra ciutat i el nostre país cap a un model on tots ens sentim més satisfets.

Ànims i endavant!

 

One Response to La meva aportació a TRAÇ, la revista dels ensenyants de La Garrotxa

  1. Anonymous ha dit:

    Vaig aprendre molt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *