No puc creure que mai més tornaré a escoltar la seva veu decidida demanant-me “Coro, vine aviat que quan arribin els “jefes” ja hem de tenir-ne dos o tres de fetes”. Jo sempre intentava arribar aviat però mai aconseguia fer-ho abans que ell. M’esperava al quiròfan i ens posàvem ràpidament a treballar, operàvem i podeu estar ben segurs que en Carles era un gran traumatòleg, hàbil i decidit, i ens ho passàvem bé i érem feliços… Mentre operàvem o entre intervencions, la conversa que mai falta en uns quiròfans, era d’allò més agradable. Parlàvem del Barça, del futbol dels nostres fills, i sabia fins i tot els resultats de Les Preses que és l’equip a on juga el meu fill, de l’estiu a Roses, del mar i d’excursions en bicicleta que només d’escoltar per on anaven ja feia que em sentis cansat, … i quan s’acabava la jornada tornava sovint la seva petició: “Coro, anestesia’m ràpid aquest darrer pacient que encara tindré temps d’anar a recollir el “peque” d’entrenament” …

Ara la meva tristesa és immensa, dolorosa, punyent. Crec profundament en Déu, però en moments com aquest se’m fa difícil no aixecar la vista i reclamar : “Noi, t’has passat !!! Als quaranta cinc anys queden moltes coses per viure, situacions que ningú s’hauria de perdre i molt menys una persona que mai havia vist enfadada, sempre vital, alegre, esportista i sobretot treballador com ho era en Carles”. Llavors trobo el consol d’imaginar que el meu amic està, en un racó ple de benestar, amb el meu germà i tantes altres persones excel•lents que han fet que la meva vida tingués aquell “plus” de més que defineix la felicitat.

Carles, pots estar ben segur que sempre arribaré una mica més aviat als quiròfans de la Clínica Salus de Banyoles, doncs tinc la seguretat que tu ja seràs allà, i durant uns breus segons gaudiré de la teva companyia encara que físicament no puguem veure’ns. Fins sempre amic !!!